044
El cromatisme nítid vs. l’sfumato (Rafael i Leonardo da Vinci)
L’evolució de la comunicació visual abans de la fotografia relata el perfeccionament de l’estètica realista. Durant el Renaixement italià (1), la representació d’imatges amb més o menys nitidesa en els perfils d’un retrat o d’una escena pictòrica formava part de l’estil artístic (2) de cada autor.
A tall d’exemple, Rafael i Leonardo da Vinci, juntament amb els seus respectius tallers d’artistes, van ser alguns dels màxims exponents culturals (3) de la seva època. Tots dos cercaven la màxima qualitat pictòrica, tant en l’expressivitat dels rostres dels subjectes pintats com en el realisme de les escenes d’exterior o d’interior. No obstant això, hi havia una gran diferència entre ells pel que fa al tractament de la nitidesa dels perfils en els subjectes i objectes de les seves obres.
Rafael (4) es distingia pel control de la perspectiva i la perfecció dels contorns dels elements pictòrics. Leonardo (5), en canvi, destacava per la difuminació dels perfils amb la tècnica de l’sfumato i pel seu interès en les connexions entre art i ciència. En els seus inicis, la captació fotogràfica era més propera a l’estil de Leonardo, mentre que la imatge digital, gràcies als algoritmes de processament de vores, permet simular l’estil de Rafael.
Paraules Clau
Referències
Textos
- 1. Arnheim, A. (1979). Arte y percepción visual: Psicología del arte creador. Madrid: Alianza Editorial, S.A. (Títol original: Art and Visual Perception: A Psychology of the Creative Eye) P. 155.
“[…] los artistas del Renacimiento practicaron la nueva técnica de la proyección fiel no sólo por rendir tributo al ideal de un realismo con marchamo científico, sino también por la inagotable variedad de aspectos que por este sistema se podía obtener de los objetos naturales, con la correspondiente riqueza de interpretación individual ”.
- 2. 043 La definició i la difuminació en l’abstracció pictòrica/ Definition and blurring in pictorial abstraction
- 3. Hernández Perera, J. (1988). Història Universal de l’Art: Renaixement (II) i Manierisme. Volum VI Barcelona: Editorial Planeta.
- 4. Kemp, M. (2000). La Ciéncia del Arte. La óptica en el arte occidental de Brunelleschi a Seurat. Madrid: Akal Ediciones (Títol original: The Science of Art). P. 79-80.
“Antes de 1550, en la Italia del siglo XVI, la historia de la perspectiva no se ocupa de los aspectos nuevos de esta ciencia, sino de los métodos nuevos de realización. Prácticamente, todos los métodos nuevos se adoptaron o inventaron en el estudio de un artista, Rafael Santi […] definimos a Rafael como soberbio conductor de vehículo de la perspectiva, más que como “innovador ingeniero científico”. […] Rafael no hizo ninguna contribución a las bases ópticas y geométricas de la perspectiva pictórica, pero, en cambio, mostró sin ninguna duda cómo se puede desarrollar su potencial de una variedad de formas casi desconcertante”.
- 5. Scharf, A. (1994). Arte y fotografía. Madrid: Alianza Editorial, S.A. (Títol original: Art and Photography ) P. 222.
“No es ninguna casualidad que Leonardo da Vinci nos legara una breve pero detallada descripción de la cámara oscura, con su correspondiente boceto. Con Leonardo se inicia una época en que el arte ya no busca sus sistemas de relación en un mundo imaginario, trascendental, sino en la realidad visible. Y una época de este tipo estaba obligada a captar este mundo visible de una forma objetivamente racional. La Edad Moderna se inicia bajo el signo de la identidad entre el arte y la ciencia, entre la creación y la investigación ”.
Imatges
- Hernández Perera, J. (1988). Història Universal de l’Art: Renaixement (II) i Manierisme. Volum VI. Barcelona: Editorial Planeta. P.124.
- Hernández Perera, J. (1988). Història Universal de l’Art: Renaixement (II) i Manierisme. Volum VI. Barcelona: Editorial Planeta. P. 134.
- Hernández Perera, J. (1988). Història Universal de l’Art: Renaixement (II) i Manierisme. Volum VI. Barcelona: Editorial Planeta. P. 118.
- Hernández Perera, J. (1988). Història Universal de l’Art: Renaixement (II) i Manierisme. Volum VI. Barcelona: Editorial Planeta. P. 117.