Les imatges panoràmiques com a espectacle
 (R. Barker i Poor Things)

Des d’una perspectiva històrica, al segle XVII, Kepler (1) va dissenyar una càmera fosca que seria utilitzada anys més tard per a la creació de panorames. Els panorames (2) eren representacions pictòriques de grans dimensions sobre un suport cilíndric amb temàtiques històriques o paisatges urbans. Aquests quadres es feien per separat i després es fusionaven pictòricament (un precedent dels programaris de stitching) (3). Aquests grans murals estaven il·luminats amb llum natural i els espectadors hi anaven passejant al voltant des de la penombra (una altra manera d’entendre la dimensió del temps).

Des del segle XIX, es van construir càmeres fotogràfiques giratòries per crear imatges cilíndriques de 360°. A tall d’exemple, els germans Lumière van fabricar la càmera Périphote (4) per crear posteriorment el Photorama (5), un cilindre fotogràfic dins del qual se situava l'espectador. L’evolució de la tecnologia va permetre la construcció d’òptiques amb un camp de visió de 180° (objectiu ull the peix o Fisheye lens) (6) i les càmeres digitals videogràfiques 360°. La seva aplicació com espectacle es pot veure, per exemple, en la pel·lícula Poor Things (7).