La descontextualització de l’objecte i el moviment del subjecte 
(A. Siskind, A. Müller-Pohle i F. M. Neüsuss)

Al segle XIX el desenvolupament de la fotografia va influir en l’evolució del concepte i l’estètica abstracta (1). Ja al segle XX, nombrosos fotògrafs van argumentar l’existència d’un llenguatge propi de la fotografia, més enllà de la pintura i de la fotografia tradicional. El control de la màxima nitidesa, o la manca d’aquesta, era un element essencial en la recerca d’un nou llenguatge visual. Alguns explorarien la descontextualització (2) de la imatge real mentre d’altres treballarien la desconstrucció (3) de la fotografia des dels processos tècnics de captació.

Weston i Siskind, per exemple, fragmentaven escenes reals amb una nitidesa extrema. Weston (4) era capaç de transformar un pebrot en una silueta escultòrica mitjançant la llum i l’enquadrament. Siskind componia abstraccions a partir de trossos de parets, amb imatges de gran contrast tonal i línies molt definides.

D’altra banda, Neusüs i Müller-Pohle difuminaven els contorns dels subjectes fotografiats. Neusüs generava “rostres de somni” amb la superposició de diverses imatges en una sola mentre que Müller-Pohle transformava cada punt d’imatge en una línia, movent a l’atzar la càmera durant la captació fotogràfica.